Entrevista: Margalida Bover Vadell, excompanya de Salvador Puig Antich

"Revisió del cas? Tot el franquisme va ser il·legal"

AVUI 25/10/2006 Santi Mayor Farguell

La sala V del Tribunal Suprem delibera avui si concedeix l'autorització per a la revisió del judici a Salvador Puig Antich, condemnat en consell de guerra a la pena de mort que va ser aplicada el 2 de març del 1974 a la presó Model. Aquella nit, la seva companya sentimental va patir en soledat l'aplicació de la sentència. Tenia 20 anys, va néixer el 1953 a Felanitx, Mallorca. El seu pare, "bastant de dretes", la va fer fora de casa amb 17 anys. Se'n va anar en autostop a Palma i va viure en una comuna hippie o­n ho va descobrir tot: "El sexe, les drogues, la música, que el món era bonic i que volia viure". Va marxar a Barcelona convidada per una amiga i va viure amb hippies , en diferents domicilis, "no trobava el meu lloc, havia de descobrir qui era", fins que, instal·lada a casa d'uns amics "progres" de Mataró, la Núria i el Xavier, un dia del 1973 li van presentar un amic. Es deia Salvador Puig Antich. Ella, la Margalida d'A Margalida, es diu Margalida Bover Vadell.

Com va ser la trobada?

Al·lucinant, sempre recordaré quan vaig obrir la porta, ens vam veure i no vam deixar de mirar-nos. Va ser descobrir l'amor de la meva vida, la persona que voldries tenir sempre al teu costat. Des del primer moment vam parlar de tot i dels somnis que compartíem. Tenir quatre fills, viure a la Cerdanya , ens agradava la muntanya, passejar, caminar, una casa gran per compartir-la amb gent. Una utopia.

Que va durar poc.

Sí, des del juliol. Però bastant si comptem l'estada a la presó, des d'on em va enviar tres cartes. Cada dissabte jo anava al bar de davant de la Model , i a les germanes, que podien veure'l perquè eren familiars, els donava llibres i una amanida que li agradava molt d'un restaurantet d'una placeta de Gràcia.

Sabia que ell era del MIL?

No, però sí que estava posat en un grup anarco, en recerca i captura i que viatjava a França. Però mai barrejava les coses. Crec que era una forma de protegir-me.

A les cartes li va esmentar el carceller?

No. La primera era un resum de Tròpic de càncer, de Henry Miller, en què adaptava la nostra història a la novel·la. La segona era pessimista i optimista alhora, perquè s'esperava molts anys de presó, fins que morís Franco i, creia, tothom fos amnistiat.

No esperava pena capital.

No. Però quan van matar Carrero Blanco vaig pensar: "Ai, Salvador!". Aquí em va entrar l'angoixa, tot va canviar, i vaig sentir que ja res seria el que havia d'haver estat.

I la tercera carta?

La va escriure la nit que el van matar. Les tres m'han desaparegut, suposo que quan era a Canàries.

Com hi va anar a parar?

Després que el van matar, tinc la noció que durant dos mesos no sé el que faig. Va ser una època cruel. Al setembre algú em posa dins d'un avió i m'envia a les Canàries. Jo no controlava res, a mi em dirigien.

I a les Canàries, què hi fa?

Estava molt fumuda, només m'escrivia amb el Josep Lluís Pons Llobet, que era a la Model , i amb el Ramon Barnils, molt amic meu. Vaig tornar a Barcelona l'octubre del 1975 i vaig contactar amb un amic del Salvador de Palautordera, que és el pare de la meva filla Llibertat. Em sentia molt sola i no entenia el món. La Llibertat va néixer a Barcelona el 1976, va ser una salvació. Les dues vam viure en una comuna fins que un metge em va recomanar un clima més sa per a la Llibertat , que patia dels bronquis, i vam tornar a Mallorca. Era l'any 1979.

On va viure de Mallorca?

Primer a Porto Colom, en un estudi llogat, però el 1981, quan el cop de Tejero, ja era a Palma de nou. Després vaig viure a Santa Eugènia i a Pina, un poblet petit o­n em van assenyalar amb el dit perquè vaig ser l'única a votar No a l'0TAN. És l'única vegada que he votat. Vaig tornar a Palma, hi vaig fer disseny i restauració de jardins. Vaig retrobar un amic de la infància, que és el pare del meu fill Martí, que va néixer el 1994 en una masia d'Es Carritxó o­n vam anar a viure. Però em vaig separar de nou: jo vaig trobar una persona i no n'he trobat cap més... Després vam anar a viure a Felanitx, i fa tres anys a Capdepera, el poble que més m'agrada de Mallorca, i o­n he trobat el meu espai i la meva vida.

Mai ha viscut a Manacor? He llegit que hi treballava en una llibreria.

Mai de la vida. Durant 27 anys no vaig parlar de tot això ni amb els amics. I just arran d'una entrevista que vaig concedir em van fer fora de la llibreria o­n treballava feia 8 anys, a Cala Egües.

Ja som al present. La Ingrid Rubio la va venir a veure.

Va ser molt maco que em volgués conèixer; vam connectar i parlar molt i va agafar la meva essència.

Van contactar amb vostè els productors del film?

El Jaume Roures [productor] i el Lluís Arcarazo [guionista] buscaven una presó i van pensar en Palma. És per això que ho van aprofitar per coneixe'm. Però en l'escassa estona que vam parlar no es pot conèixer ningú, ni es pot recordar bé el passat. Per tant, em vaig desimplicar totalment de la pel·lícula. Recordo que em van preguntar qui creia que m'havia d'interpretar i els vaig respondre que jo no arribava a aquest punt de vanitat, i que ells ho devien saber millor que ningú.

Què opina de 'Salvador'?

Com a cinèfila, que està molt ben feta i els actors són molt bons. Però com que està basada, en teoria, en la vida d'una persona, em fot que s'utilitzi Salvador Puig Antich i no es retrati Salvador Puig Antich.

Quins aspectes difereixen?

Al film és molt seriós, ell no ho era. L'únic moment en què Brühl em recorda el Salvador és quan es posa una pamela i un mocador. En aquell moment em van caure les llàgrimes, hòstia! Però la resta no és ell. Quant al MIL, es retrata molt malament com funcionaven, com si fossin estúpids atracant per passar-ho bé, sense explicar els motius i la ideologia que els movia. I la pel·lícula es recrea massa en la morbositat. Vint minuts de garrot vil em sembla una bestiesa! I l'absència d'A Margalida de Joan Isaac em va saber molt greu per ell, que fa 30 anys que manté la memòria del Salvador. Esclar que un cop vista la pel·lícula, crec que és millor que no l'hi incloguessin... És una pel·lícula ianqui que utilitza una història real per fer un pamflet. I no explica què va passar a fora durant les 12 hores en capella.

Com la va viure vostè?

Sola a Mataró, a l'habitació, amb una ampolla de vi, canutos, encens, espelmes, música i plorar i pensar i estimar i desitjar i voler que el món canviés, simplement això. I sola.

Sembla que al carrer tampoc hi havia gaire gent.

Perquè el Salvador era anarquista. Els anarquistes som persona non grata a ningú. Les esquerres mai funcionaran bé perquè no són generoses amb tots els que no pensen exactament com ells.

Avui s'està decidint si s'autoritza la revisió del cas.

La memòria històrica és important, però què vol dir reobrir el cas? Tenen l'autòpsia? Tenen les bales? Si no ho tenen tot, l'únic que poden declarar és que es va fer malament i declarar-lo innocent. S'haurien de revisar tots els processos, començant per tots i acabant per tots.

Està en tràmit una llei de la memòria històrica.

Però sempre es fa tot a mitges. Sembla que tinguem una por mortal. Tot el que van fer els dirigents franquistes va ser il·legal, va ser terrorisme d'Estat, per tant, s'ha de perdonar tot. No només un, sinó tanta gent injustament morta, maltractada, empresonada, humiliada, i exiliada.

--

Les últimes hores de Puig Antich

L'escàs suport popular a l'anarquista català la nit en què va ser executat, punt fosc de la nostra història

La revisió del cas Puig Antich

AVUI 26/10/2006Santi Mayor FarguellA les 9.40 h del matí del 2 de març del 1974, el botxí Antonio López Sierra, arribat a Barcelona des de Badajoz, va executar al garrot vil Salvador Puig Antich, a la sala de paqueteria de la presó Model de Barcelona. Antonio López Sierra tenia 60 anys, Salvador Puig Antich, 25.

La nit precedent va ser llarga. La seqüència dels fets que s'acaba amb l'última execució al garrot vil del franquisme comença a quarts de deu del vespre anterior, quan el ministre d'Informació i Turisme de l'època, Pío Cabanillas, confirma a la premsa que al matí el consell de ministres havia donat l'enterado de les condemnes a pena de mort del jove anarquista i de Heinz Chez, decisió que els obligava a entrar en capella, segons l'article 867 del Codi de Justícia Militar de l'època. Entrar en capella era el pas previ a l'execució, tret que un indult ho impedís en el termini màxim de dotze hores. A falta d'indult, al cap aproximadament de 12 hores i 10 minuts de l'enterado, Salvador Puig Antich va ser executat. Mitja hora abans, a la presó de Tarragona, s'executava Heinz Chez. Les sol·licituds de clemència a Franco no van prosperar, i durant dotze hores la desesperació, la resignació i la incredulitat, segons els casos, van impregnar l'ànim dels que sabien que ja s'havia donat l'enterado.

En un article publicat a La Vanguardia l'1 d'octubre del 2006, Joan de Sagarra relata que la nit de l'1 al 2 de març va estar a l'antic bar Modelo, davant de la presó, esperant una concentració de gent, donat que s'havia fet públic l'enterado, a resultes del qual, explica, ell va excusar-se d'assistir a l'acte social de presentació de la revista Por Favor, que es feia aquella mateixa nit en una sala del restaurant La Oca , a la plaça de Francesc Macià (aleshores de Calvo Sotelo) de Barcelona.

Davant la presó s'hi va estar "entre quarts d'onze i quarts de dues de la matinada, moment en què em van fer fora del bar. I a davant de la Model no hi havia arribat ningú", ha explicat Joan de Sagarra a aquest diari. Les cròniques periodístiques de l'època només fan referència a "grups de persones davant de la porta central de la Model a la matinada, hores abans de l'execució" (Diari de Barcelona, 3 de març del 1974), informació gairebé idèntica a la que el mateix dia va publicar El Correo Catalán, en aquest cas referint-se a "des de bastantes hores abans de l'execució", però cap de les dues concreta xifres ni hores exactes.

En el llibre La torna de la torna (Empúries, 1985), del col·lectiu Carlota Tolosa, se subratlla que les conferències de premsa del consell de ministres solien convocar-se a la tarda, no al vespre-nit. "Aquest retard intencionat -segons el text original- feia preveure que la condemna ja era ferma, sobretot per l'hora, que feia impossible la difusió de la notícia i la corresponent reacció popular fins l'endemà al matí".

Si això és el que pretenia el règim franquista amb l'endarreriment de la comunicació pública de l'enterado, ho va aconseguir. El diari oficial del règim, La Prensa , en l'edició de tarda del 2 de març del 1974, titulava a la pàgina 13: "Fueron cumplidas las sentencias contra Puig Antich y Heinz Chez". La Vanguardia , El Correo Catalán i Diario de Barcelona van informar-ne el 3 de març. Aleshores hi va haver reaccions, però a misses dites.

--

Quan es va presentar la revista 'Por Favor' al local barceloní, el sentenciat a mort ja estava en capella

Indigestió a ' La Oca'

AVUI 26/10/2006S.M.F.Per una fatal coincidència, la data que s'havia fixat per presentar en públic el setmanal satíric Por Favor, creat per Josep Ilario i amb Manuel Vázquez Montalbán i Jaume Perich en l'equip fundacional, va acabar sent la mateixa en què el consell de ministres va donar l'enterado de la pena de mort de Puig Antich, que havia estat ratificada pel tribunal militar el 19 de gener. La presentació de Por Favor va tenir lloc al restaurant La Oca cap a quarts de deu de la nit, aproximadament. Segons recorda Josep Ilario, creador d'aquest i d'altres setmanaris, va ser un acte social, "no un sopar", i cap al tram final, "passada la mitjanit", durant els parlaments, va ser Manuel Vázquez Montalbán qui va tirar una galleda d'aigua freda al fer públic, al final de la seva intervenció per presentar la revista, que el consell de ministres havia donat l'enterado i que, per tant, si no hi havia indult, Puig Antich seria executat aquella nit.

Article polèmic

El coneixement de l'enterado per part dels presents (entre un i dos centenars d'integrants del projecte editorial, amics, coneguts, premsa i persones destacades) i l'absència d'una reacció s'ha convertit en un aspecte polèmic. Joan de Sagarra, a l'article Salvador ( La Vanguardia , 1 d'octubre del 2006), escriu: "Vaig trucar al meu amic Jaume Perich i li vaig dir que havia arribat l'enterado, que Puig Antich estava en capella. Perich em va dir que ho sentia molt, però que no podia desconvocar la presentació de la revista i en conseqüència el sopar. Li vaig dir a Perich que em disculpés, que no em veia amb ànim d'anar al sopar. El sopar, diuen, va ser un èxit. A Forges, arribat des de Madrid, li va preguntar un col·lega quina sensació li produïa Barcelona i Forges va respondre 'Cinc a zero!' (la recent victòria del Barça davant del Madrid). Va ser aleshores quan Montalbán va dir que aquella nit no seria una vetllada alegre i va comunicar als presents que Puig Antich havia entrat en capella. I el sopar va continuar". "Això no és cert", ha replicat Forges a aquest diari des de Madrid. "No em crec que Jaume Perich ho sabés, perquè en aquest cas hauríem sortit al carrer", assegura. Però Sagarra, consultat de nou, replica: "El Perich, que és un dels millor amics que he tingut mai, no el va suspendre perquè potser no el podia desconvocar". I Josep Ilario matisa: "No era un sopar, no es va desconvocar, Montalbán va comunicar l'enterado cap a la una de la nit, i potser després hi ha qui va anar a la Model , no ho sé. Ara bé -recalca-, crec que és molt senzill avaluar a pilota passada la valentia de certes persones en un context polític i social molt diferent a l'actual".

--

Reaccions a "misses dites"

Un cop executada la sentència, amplis sectors de la societat sí que es van mobilitzar

AVUI 26/10/2006S.M.F.El capítol del llibre La torna de la torna. Salvador Puig i Antich i el M.I.L. (Editorial Empúries, 1985) en què es detallen les reaccions posteriors a l'execució es titula Misses dites. La tímida mobilització popular durant la nit en capella va convertir-se en rebuig explícit d'amplis sectors socials, des del món universitari, amb la pràctica paralització de l'activitat docent durant una setmana en facultats de tot l'Estat espanyol, fins a aturades en empreses, manifestacions, atacs contra interessos espanyols a l'estranger, repulsa de personalitats destacades de l'Estat i internacionals, d'entitats, gremis, premsa internacional i representants destacats de la jerarquia eclesiàstica.

Citat a La torna de la torna (pàgina 164), l'advocat Francesc Caminal, company d'Oriol Arau en la defensa de Puig Antich, manifesta que "molt poques vegades una ciutat com aquesta s'identificà tant amb un fet". En termes similars s'expressa Francesc Escribano al seu llibre Compte enrere (Butxaca 62, 2002) quan escriu (pàgina 229) que "les mobilitzacions que no s'havien fet abans de l'execució es van multiplicar després". "La notícia va sacsejar la ciutat i el país sencer. El mateix 2 de març -continua Escribano- més de mil cinc-centes persones es van dirigir al cementiri de Montjuïc desafiant la policia [...] Milers de persones que, per uns moments, van fer el mateix que havia fet ell [Salvador Puig Antich]: en un país i en un temps en què tothom vivia agenollat, van intentar viure sense por".

En l'article Salvador, publicat el 25 de maig del 2006 a l'AVUI, Alfred Bosch es preguntava per què l'anarquista executat per Franco no ha estat "una icona de les nostres llibertats recents", i l'articulista proposava una resposta a l'interrogant: "Perquè la teva herència, llibertària i insurrecta, feia ombra als pares de la Transició. Perquè eres una nota estrident en un pacte de silencis. Perquè la teva mort va provar que els assassins vocacionals de Franco no eren capaços de mobilitzar ni un tram de carrer contra la teva execució política".

Les hemeroteques constaten, en qualsevol cas, que entre l'acceptació de l'enterado per part del consell de ministres i l'execució de la sentència, les mobilitzacions van ser molt més tímides que a misses dites, quan ell ja era mort.

--

Antonio López Sierra, l'executor de Salvador Puig Antich, va morir fa prop de 20 anys a Madrid, o­n s'havia traslladat, i no el 1996 a Mallorca, com s'havia afirmat

Un botxí mort en la misèria

AVUI 27/10/2006Santi Mayor FarguellL'escena és sòrdida. Tres botxins dinant plegats en una taula parada al mig del camp, a l'aire lliure. Són Bernardo Sánchez Bascuñana, Vicente Copete i Antonio López Sierra. La imatge és del documental Queridísimos verdugos (1973), de Basilio Martín Patino. El primer va morir cap al final del rodatge; el segon va acabar a la presó, sembla que acusat de pederàstia; el tercer, pocs mesos després de la gravació del documental va executar Salvador Puig Antich. Ell és "el botxí de Badajoz, desplaçat expressament per al compliment de la sentència" a què feia referència la premsa de l'època (El Correo Catalán, 3 de març del 1974), l'home "baix, d'edat, colrat de cara, amb aspecte de camperol" (Carlota Tolosa, La torna de la torna, 1985) que va actuar per última vegada a la presó Model la matinada de l'1 al 2 de març. L'home que l'any 1959 havia aplicat el garrot vil a Pilar Prades, l'emmetzinadora de València, execució turmentosa ("a todo Dios le daban patatús", en paraules del mateix botxí) que va inspirar la pel·lícula El verdugo, de Luis G. Berlanga. L'home que una falsa notícia donava per mort, l'any 1996 a Manacor, però que en realitat va morir fa dues dècades al barri de Malasaña de Madrid, o­n va malviure, amb la seva dona, ja en democràcia, els últims anys de la seva vida.

"Si cal, mates el teu pare"

Nascut a Badajoz el 1913, amb sis germans, als 14 anys feia de serraller i als 17 es va casar. Per mantenir una filla va fer de paleta, però també va robar en una benzinera i va complir pena de presó. Després va pertànyer a la División Azul , a Alemanya, o­n va treballar fins que, tip, va untar-se amb cremes per simular una sífilis, i el van enviar de tornada a Espanya. Un cop aquí, un policia secreta li va proposar fer de botxí. López Sierra va dir: "Pues bueno, mira, lo mismo me da que sea verdugo, lo que sea lo que sea, en tanto me dé de comer". Paraules seves, igual que l'apunt biogràfic precedent, immortalitzades al documental Queridísimos verdugos.

Durant 100 minuts que dura, els tres botxins, animats amb unes copes de vi, es deixen anar, i López Sierra pronuncia frases com "quan un home sol·licita un destí, el primer jurament que fa és que si és menester matar el seu pare, se l'ha de matar" o "aquest és un ofici com qualsevol altre, que el pot exercir qualsevol que tingui cor i hi posi coratge". I al final del documental apareix passejant, el Nadal del 1971, davant d'un cinema o­n s'estrenava Love Story.

A principis dels 80, ja abolida la pena de mort amb la reinstauració de la democràcia, el guionista i escriptor madrileny Javier Rioyo va localitzar López Sierra a Madrid, i el va entrevistar per al programa España en Blanco y Negro, de RNE. El recorda com un home "derrotat" que intentava justificar-se, amb pocs amics, i vivia amb la seva esposa, "una dona callada i fosca" en un pis "on l'únic que semblava viu era un ocell que tenien", recorda Rioyo. "No és el mateix ser l'executor amb Franco que viure en democràcia havent-ho estat", diu Rioyo, que, amb tot, admet que "no vaig aconseguir odiar aquell home".

Basilio Martín Patino va conèixer López Sierra en els "només cinc dies" de rodatge de Queridísimos verdugos. "Ell confessava que ho feia per menjar", va explicar ahir a aquest diari. "Parlava amb tendresa de la seva dona i del gosset que tenien, però també tenia esclats irracionals i explicava barbaritats", recorda Martín Patino. Però "López Sierra tremolava i ho passava malament quan executava. Se sentia com un animal acorralat en la seva feina", conclou el documentalista.

'El verdugo' s'hi va inspirar

Berlanga es va basar en l'execució de Pilar Prades, duta a terme per López Sierra

El director de cinema Luis García Berlanga explica en els extres de l'edició en DVD d'El verdugo (1963), considerada una obra mestra del cinema espanyol, que la pel·lícula va sorgir de la imatge que li va venir al cap quan va assabentar-se de les circumstàncies de l'execució de Pilar Prades, l'emmetzinadora de València. El seu botxí va ser Antonio López Sierra, i de l'aplicació de la pena capital al garrot vil en parla a Queridísimos verdugos: "Va ser un cas estrany, m'hi vaig tirar tres hores!", s'exclamava. "Tot Déu plorava!". L'escena de botxí i víctima recelosos alhora va donar peu a El verdugo, i queda immortalitzada en una escena antològica en què dos grups de policies acompanyen víctima i botxí cap al garrot vil, només davant la resistència... del botxí. El guió del botxí al film, interpretat per Pepe Isbert i escrit per Rafael Azcona, incloïa afirmacions com "algú ha d'aplicar la justícia", que el documentalista Basilio Martín Patino també posa en boca d'Antonio López Sierra, el botxí de veritat. En el documental, els tres botxins que estaven en actiu a l'època dialoguen entre ells sense gaire embuts sobre el seu ofici, recordant les execucions que van dur a terme -"jo ja en porto més de 20", assegurava López Sierra als seus col·legues-, i en algun cas justificant-les pels antecedents del reu.

La falsa pista de la mort d'un indigent a Manacor

L'any 1996, la revista manacorina Perlas y Cuevas va publicar la notícia de la mort de Don Antonio, un indigent conegut al poble que, segons l'article, havia rebutjat una oferta de la revista Interviú de tres milions de pessetes a canvi d'una entrevista. Don Antonio, un home "solitari i educat que arrossegava a passes petites la seva estampa de ionqui entre les estrapades de l'existència humana", deia l'article, va provocar en rebutjar l'oferta una rumorologia que en estendre's va acabar prenent forma, en boca d'un guàrdia civil, que va assegurar a l'aleshores director de Perlas y Cuevas que aquell indigent era "el botxí que va executar Puig Antich". Les dades, però, no coincideixen, perquè aquell indigent, segons un veí de Manacor, "va arribar a finals dels 60", quan Antonio López Sierra encara vivia a Badajoz. Però el rumor es va publicar, i ha estat reproduït recentment arran de l'actualitat del cas Puig Antich, per exemple, en un article al Diario de Mallorca. Fins i tot almenys un programa televisiu de successos s'ha posat en contacte recentment amb Basilio Martín Patino per seguir la pista de López Sierra a Manacor. L'AVUI va comunicar ahir a Martín Patino que la pista de Manacor és equivocada, que Antonio López Sierra va morir a Madrid, o­n va anar a viure molt probablement per allunyar-se de Badajoz, o­n tothom coneixia el seu ofici, i buscar l'anonimat en la concorreguda capital de l'Estat espanyol.

--

Els veïns afirmen que el "señor Antonio" no mostrava penediment

Un ofici 'normal'

AVUI 27/10/2006Ramon PalomerasAntonia de Malasaña -així li diuen- és la poeta i rapsoda del barri. Una dona plena de vida i energia malgrat els seus 78 anys. I gràcies a Déu amb molt bona memòria. "Cada matí esmorzava amb el senyor Antonio -així el coneixien al barri- al Mesón O'Rey, i jugaven a mitges -cinc duros cadascun- a les màquines escurabutxaques. Era molt carinyós i agradable, senzill, una mica pagerol i de classe social baixa. Amb tot, mai no li vaig donar la mà ni li vaig fer cap petó. Només de pensar que havia matat algú em feia cosa...".

I és que, com continua, el senyor Antonio no se n'amagava del seu ofici. Al capdavall, "ho va fer per necessitat". Abans d'exercir de botxí "portava mala vida, va estar a la presó". Com afegeix un veí del mateix replà o­n vivia el botxí de Puig Antich que prefereix mantenir l'anonimat, "va agafar aquest ofici perquè podia haver acabat molt malament". "No tenia sortida. Es va veure abocat a fer-ho", conclou.

El cas és que tal com coincideixen els dos veïns, "mai no va mostrar penediment". "Ell ho veia com un ofici com qualsevol altre. Era del parer que algú havia de fer-ho", recorda Antonia. Ara bé, abans de cada execució havia de beure per agafar coratge, com coincideixen. "Quan va haver d'executar Jarabo, que havia assassinat un prestamista, la dona d'aquest i la criada del matrimoni, es va beure una ampolla sencera de conyac. Va ser una mort lenta, ja que Jarabo era corpulent, amb un coll molt gruixut, i li va costar molt executar-lo. En aquest cas va patir molt el senyor Antonio", recorda Antonia.

"El curiós és que cada vegada que executava algú, l'Antonio havia de quedar-se 24 hores a la presó perquè, esclar, havia comès un assassinat... Però era un fet simbòlic. Fins i tot en més d'una ocasió l'acompanyava el seu fill Cándido; però aquest mai no havia presenciat cap execució". El cas és, com diu Antonia, que si es tornés a instaurar la pena de mort a l'Estat, Cándido heretaria el càrrec del seu pare. Bé, això és el que Cándido més d'una vegada li ha dit a Antonia.

Però Antonio també va passar por. "Després de l'atemptat a Carrero Blanco li feia basarda sortir de casa. Pensava que podria haver-hi un canvi de règim i que prendrien represàlies contra ell", evoca el veí anònim.