Redacción*. LQSomos. Noviembre 2017

No normalitzem el feixisme!

Us esperem dissabte 25 a la plaça Sant Jaume de Barcelona a les 12 hores perquè els carrers han de ser nostres i perquè volem als feixistes fora dels nostres barris

Tristemente encaramos nuestra reivindicación de víctimas sin justicia y verdugos libres. Va de cuando las víctimas tienen que pedir perdón para sobrevivir a sus torturadores, de cuando las familias han de excusarse para mantener la memoria de aquellas personas queridas desaparecidas por la fuerza de las armas o el olvido impuesto.

Va de cuando después de haber sido pisadas no tienen derecho a levantar la cabeza para que los asesinos nunca han marchado, perviven en sus herederos.

Va de cuando los vencedores nos quieren vencidos para siempre. Ahora nos vuelven a enseñar indecentemente sus manos extendidas, no en señal de paz, sino elevadas ufanamente al grito de viva Franco. Lo hacen ensuciando nuestros barrios con sus pintadas, violando nuestras memorias, atacando nuestros monumentos, como ha ocurrido recientemente con el monolito del presidente Companys, mientras sus monstruos son protegidos en Palma y en Tortosa. Pasean por nuestras calles agrediéndonos, orgullosos de la peor de las Españas, la que el poeta dijo que nos hiela el corazón, que nos mueve con un odio antiguo a los ojos, sin nada de vergüenza. Lo hacen amparados como siempre por un estado que aprisiona y en querer que no planta cara o denuncia el fascismo y deja libres a los agresores.

Es muy triste ver cómo van pasando las décadas para encontrarnos en un momento de los más críticos desde aquel noviembre que murió el genocida, dejando unos cimientos oscuros y duros sobre los que han construido, dicen que democracia, coronas y constituciones que nos recuerdan que la libertad y los valores de los antifascistas a los que defendemos son pájaros enjaulados.

Seguro que todo el mundo que ha hablado con personas que han guardado las historias de las defensoras de la República se han encontrado en su discurso aquellas frases tipo: “no hicieron nada”, “no estaban metidos en política”, “eran inocentes”. Por supuesto que lo eran, como si luchar contra el fascismo, como si trabajar por el pueblo, como si tener ideas políticas contrarias al Régimen franquista fuera de entrada un estigma de culpabilidad. Aquel terror que señaló al disidente, lo que constantemente recordó el franquismo a los perdedores, la Transición no lo extrajo del imaginario colectivo porque perversamente amparó a los criminales y dejó a las víctimas bajo aquella asquerosa sospecha, bajo aquella necesidad de dar explicaciones. Aquella semilla del horror es la que hoy normaliza el fascismo que deja indiferente a una sociedad maltratada y expoliada, que ha asimilado que los fascistas se paseen por sus calles sin levantar todas las alertas… algunos dicen incluso que los fascistas somos nosotros. Nosotros, las personas defensoras de la Verdad, la Justicia y la Reparación para las víctimas del franquismo y la Transición, decimos bien alto y bien claro a los franquistas que no les perdonamos porque no queremos olvidar toda la sangre derramada y las libertades robadas, y las vidas deshechas y los exilios internos y externos, y las escuelas de pensamiento y lengua única de crucifijo flanqueado por Franco y José Antonio, y las mujeres desaparecidas bajo un machismo que todavía las mata y las viola, mientras sus verdugos quieren que se vejen pidiendo perdón, mientras la pesada sombra “de algo habrán hecho” sobrevuela como nubes negras sobre los hombros de todas las víctimas del mundo.

Llegados a este punto no podemos aplicarnos la autocensura porque con nuestro sometimiento los hacemos más fuertes. Porque con nuestro posible miedo a decir la verdad, a reírse de la realidad, a denunciar y criticar al Estado y sus aparatos, los visibles y los invisibles, cuando no respetan los derechos humanos acusándonos cínicamente de odio, los estamos invitando a robarnos incluso la palabra y la dignidad. No nos podemos permitir ante un enemigo tan inmisericorde y miserable ni la autocrítica servil, ni la comparación burda entre lo que no se puede poner en el mismo nivel, ni ignorar la tergiversación. Le debemos esto a nuestras víctimas y lo tenemos que hacer con toda la inteligencia que ellos no tienen y sin la violencia indiscriminada patrimonio del fascismo.

Os esperamos sábado 25 en la plaza Sant Jaume de Barcelona a las 12 horas para que las calles deben ser nuestras y porque queremos a los fascistas fuera de nuestros barrios.

.-.-.-.-.-.-.-.

Tristament encara la nostra reivindicació va de víctimes sense justícia i botxins lliures.
Va de quan les víctimes han de demanar perdó per sobreviure als seus torturadors, de quan les famílies han d’excusar-se per mantenir la memòria d’aquelles persones estimades desaparegudes per la força de les armes o l’oblit imposat.
Va de quan després d’haver estat trepitjades no tenen dret a aixecar el cap perquè els assassins mai han marxat, perviuen en els seus hereus.
Va de quan els vencedors ens volen vençuts per sempre. Ara ens tornen a ensenyar indecentment les seves mans esteses, no en senyal de pau, sinó enlairades ufanament al crit de viva Franco. Ho fan embrutant els nostres barris amb les seves pintades, violant les nostres memòries, atacant els nostres monuments, com ha passat recentment amb el monòlit del president Companys, mentre els seus monstres són protegits a Palma i a Tortosa. Passegen pels nostres carrers agredint-nos, orgullosos de la pitjor de les espanyes, aquella que el poeta va dir que ens glaçaria el cor, cridant-nos amb un odi antic als ulls, sense gens de vergonya. Ho fan emparats com sempre per un estat que empresona i vol empresonar qui planta cara o denuncia el feixisme i deixa lliures als agressors.

És molt trist veure com van passant les dècades per trobar-nos en un moment dels més crítics des d’aquell novembre que va morir el genocida, deixant uns fonaments foscos i durs sobre els quals han construït, diuen, que democràcia, corones i constitucions que ens recorden que la llibertat i els valors dels antifeixistes als quals defenem són ocells engabiats.

Segur que tothom que ha parlat amb persones que han guardat les històries de les defensores de la República s’han trobat en el seu discurs aquelles frases tipus: “no van fer res”, “no estaven ficats en política”, “eren innocents”. I tant que ho eren, com si lluitar contra el feixisme, com si treballar pel poble, com si tenir idees polítiques contràries al règim franquista fos d’entrada un estigma de culpabilitat. Aquell terror que va assenyalar al dissident, allò que constantment va recordar el franquisme als perdedors, la transició no el va extreure de l’imaginari col·lectiu perquè perversament va emparar els criminals i va deixar les víctimes sota aquella fastigosa sospita, sota aquella necessitat de donar explicacions. Aquella llavor de l’horror és la que avui normalitza el feixisme que deixa indiferent a una societat maltractada i espoliada, que ha assimilat que els feixistes es passegin pels seus carrers sense aixecar totes les alertes, alguns diuen inclús que els feixistes som nosaltres. Nosaltres, les persones defensores de la veritat, la justícia i la reparació per a les víctimes del franquisme i la transició, diem ben alt i ben clar als franquistes que no els perdonem perquè no volem oblidar tota la sang vessada i les llibertats robades, i les vides desfetes i els exilis interns i externs, i les escoles de pensament i llengua única de crucifix flanquejat per Franco i José Antonio, i les dones desaparegudes sota un masclisme que encara les mata i les viola, mentre els seus botxins volen que es vexin demanant perdó, mentre la pesada ombra “d’alguna cosa hauran fet” sobrevola com núvols negres sobre les espatlles de totes les víctimes del món.

Arribats a aquest punt no podem aplicar-nos l’autocensura perquè amb el nostre sotmetiment els fem més forts, perquè la nostra possible por a dir la veritat, a riure de la realitat, a denunciar i a criticar l’estat i els seus aparells, els visibles i els invisibles, quan no respecten els drets humans acusant-nos cínicament d’odi, els estem convidant a robar-nos fins i tot la paraula i la dignitat. No ens podem permetre davant d’un enemic tan immisericorde i miserable ni l’autocrítica servil, ni la comparació barroera entre allò que no es pot posar al mateix nivell, ni ignorar la tergiversació. Li devem això a les nostres víctimes i ho hem de fer amb tota la intel·ligència que ells no tenen i sense la violència indiscriminada patrimoni del feixisme.
Us esperem dissabte 25 a la plaça Sant Jaume de Barcelona a les 12 hores perquè els carrers han de ser nostres i perquè volem als feixistes fora dels nostres barris.

* Mesa de Catalunya d’Entitats Memorialistes

http://www.loquesomos.org/wp-content/uploads/2017/11/Cartell-mesa-nov-2017-loquesomos-1-761x1024.jpghttp://www.loquesomos.org/wp-content/uploads/2017/11/Cartell-mesa-nov-2017-loquesomos-1-150x150.jpgLQSomosCatalunyaQuioscoRedacción LQSomosJusticia,Mesa de Catalunya,Reparació,totes les memòries,Tots els noms,VeritatRedacción*. LQSomos. Noviembre 2017No normalitzem el feixisme!Us esperem dissabte 25 a la plaça Sant Jaume de Barcelona a les 12 hores perquè els carrers han de ser nostres i perquè volem als feixistes fora dels nostres barrisTristemente encaramos nuestra reivindicación de víctimas sin justicia y verdugos libres. Va de...Cultura Libre, Comunicación Libre